El jurat compost per Ferran Barenblit (President), Montse Frisach, Violant Porcel, Ramon Parramon i Martina Millà, acorda atorgar per unanimitat, el Premi Ciutat de Barcelona d’”Arts Visuals” a Antoni Hervàs per la exposició El misterio de Caviria presentada a La Capella dins de la convocatoria BCN Producció 2016. El jurat destaca el projecte de recerca artística que vincula la mitología grega amb l’escena del cabaret de Barcelona dels anys 60 i 80 i per la recuperació de la seva vigencia. El jurat també remarca la formalització del projecte en una instal·lació escenogràfica i inclusiva i tot el seu programa d’activitats.
El jurat també acorda per unanimitat fer una menció especial a la consolidació del projecte d’Hangar, dirigit per Tere Badia, pel seu paper clau en les arts visuals de la ciutat de Barcelona.

OTSEFINAM: Activar una edición. Consecuencia de un proceso experimental y colectivo entorno al fanzine y su capacidad expansiva, planteamos el evento como un espacio físico en el que pasar del papel a la acción dónde compartir y poner a prueba potenciales conclusiones en su estado mas frágil . Hacer de la distribución una fiesta
No ink anymore tubo lugar en TENT (Rotterdam), un evento público y performativo que comisarié junto a Anna Moreno y realizado con alumnos de la univeridad KABK de La Haya, dentro del programa “artistical research”
Artistas participantes: Alexandra Zalivako, Berk Duygun, Brigitte Louter, Constantijn Scholten, Dafni Trikatsoula, Emma Johansson, Foteini Makri, Gideon Oosten, Pilvi Ijäs, Heleen Boeken, Huilin Shi, Ioana Ciora, Janne Schipper, Jihyun Baek, Julia Olaussen, Laila van Berge, Leo Dillerop, Leonie Schneider, Lucas van Eeden, Luuk Kuipers, Natalia Jordanova, Nikki Selser, Oscar Juul-Sorensen, Rafael Vasilyev, Reneé van Hagen, Rory van Wingerden, Sam Andrea, Saule Vaivilaviciute, Shani Leseman, Siem Beets, Sophia Wester, Jan Steenman, Tina Jeranko, Trijntje Noske, Valters Palaps, Wiebe Ruitinga, Yukari Nakamichi.
fotos: Anna Moreno

Màgia i racionalitat
un text de Marc Navarro sobre Kakanoures i Kitschades:
Al seu assaig Incendiary Art. The representation of Fireworks in Early Modern Europe, l’historiador de l’art Kevin Salatino explica com el desenvolupament de la tècnica pirotècnica entre els segles XV i XVIII va obligar els artistes a pensar nous sistemes de representació capaços de traslladar al paper l’opulència d’aquest nou art. És durant aquest període quan, al si de les grans corts europees, proliferen un seguit d’espectacles que sovint s’acompanyen de música i dansa i amb els quals els sobirans delecten i honoren els seus convidats. Aquests dibuixos es compilen a posteriori als denominats “llibres de festes”, publicacions que descriuen gràficament i amb tot detall el desenvolupament tècnic d’aquestes fastuoses celebracions.
Malgrat el seu caràcter lúdic, Salatino argumenta que aquesta puixança respon en gran part a interessos polítics i propagandístics. No en va l’origen dels focs d’artifici es troba en l’execució de maniobres militars en què la detonació de pólvora s’utilitza com advertència, acomplint un paper defensiu i estratègic.
Ens trobem davant d’unes manifestacions en què la distinció entre el que és bel·ligerant i el fet festiu es dilueix. D’una banda els focs artificials s’instrumentalitzen per reafirmar la imatge del poder hegemònic, i per l’altra, i en part com a conseqüència del seu caràcter intrínsecament popular, esdevenen un vertader espectacle de masses en què la combinació de llum i so construeix un espai majestuós i alhora efímer.
La pertinència de citar el text de Saltino en parlar de Kakanoures i Kitschades no respon únicament a una qüestió temàtica, en virtut de les peces de nova producció que s’hi presenten – tres bateries de petards que serveixen com a suport d’un conjunt de retrats de transformistes –, també és pertinent perquè, salvant les enormes distàncies, el camp d’acció sobre el que transita la pràctica artística del Toni planteja un seguit de conflictes i preocupacions similars als que posen en relleu els artistes anteriorment citats. D’una banda la predilecció pel registre d’elements i esdeveniments extrets de la cultura popular i situats al marge dels grans repertoris iconogràfics, i per l’altra la voluntat expressa de commoure.
Si bé és cert que en el primer cas la representació humana queda relegada a un paper secundari i testimonial, en el cas del Toni l’individu s’empodera i abandona l’espai del públic per situar-se en primer terme i interpel·lar aquell qui mira. L’apoteosi visual que en els primers es construeix a partir de grans vistes a vol d’ocell sobre paisatges urbans o naturals, aquí en canvi es construeix a partir de la suma de caràcters, de retrats de vegades només insinuats, de vegades treballats fins a la desfiguració, i d’un ús del color reverberant, que en la intensitat de fluorescències i ultraviolats sempre obre un espai a la penombra, a la cosa informe.
Una de les principals funcions d’aquestes estampes a les quals fa referencia Salatino era donar fals testimoni de la grandiositat d’aquests festeigs. I si diem “fals testimoni” és perquè aquestes imatges eren produïdes amb anterioritat a la data de l’esdeveniment. Per tant, allò que avui hi veiem no és res més que una construcció ideal, fictícia, més compromesa amb l’efectisme que amb el rigor documental. Tenint en compte això no és difícil establir un paral·lelisme amb les narratives que s’apleguen als projectes que el Toni ha desenvolupat els darrers anys: tot i que aquests parteixen del fet vivencial, el que finalment veiem traspassa la categoria de document. La línia argumental original, plena de girs i en un constant flirteig amb el mite, es deforma fins a l’irreal. Una irrealitat que podem afirmar, no contradiu la veracitat dels esdeveniments, sinó que s’apuntala en una mitificació del quotidià, en l’anècdota i en l’exaltació de les particularitats, fins a presentar-se trastocada.
Les Kakanoures són unes festes vinculades al foc que en el seu origen servien per rememorar el mite de Jasó i els argonautes i que se celebren cada 22 de juny a l’illa de Lemnos. El mite explica que Jasó va fer la primera parada del seu viatge a la recerca del toisó d’or en aquesta illa de l’Egeu habitada únicament per dones. Per aquest motiu, i sempre segons la llegenda, es creu que els tripulants de l’Argos i aquelles primeres pobladores que Afrodita havia condemnat a viure sense homes, són en realitat els ancestres dels actuals habitants.
L’estiu de l’any 2013 el Toni va viatjar fins a Grècia per assistir a les Kakanoures. En aquell moment la greu crisi financera que pateix el país des de l’any 2009 es palpa no només en la indignació de la societat grega, sinó que també ho fa a la facció més visible dels pobles i les ciutats, en les infraestructures en semi construcció i en l’abandó del seu patrimoni cultural. Al port de Kavala agafa un ferri de la flota Flying Dolphins que l’ha de dur fins a Myrina. A causa d’una desfilada militar que inclou una exhibició de les forces aèries, el port es troba col·lapsat i el vaixell salpa amb un retard de dues hores. Ja a l’illa visita diversos jaciments arqueològics, les restes de la ciutat calcolítica de Poliochni, una de les fundacions més antigues d’Europa, el santuari de Kaveiron, la cova de Philoctetes i l’escultura de Maroula a Kotsinas, un monument que recorda el paper decisiu d’aquesta heroïna en la batalla de l’any 1478 contra les invasions de l’exercit turc otomà. Al vespre, a un prat de Platy, s’encenen tres grans fogueres que els més joves travessen i fan fumejar fins a l’alba. Aquesta imatge, el cos embolcallat per les flames ancestrals de les Kakanoures, apareix ara replicada a l’espai expositiu, com emblema i com contrapunt a les kitschades: una paraula inventada que designa el tipus de música mainstream, sense distinció de procedència, època ni estil, amb què s’amenitzen les revetlles a Grècia.
Potser aquests dos termes, kakanoures i kitshades convergeixen aquí i ara per recordar-nos que és indispensable atendre diverses narratives per copsar el sentit de la història. Només abraçant la confusió entre la ficció i el real, entre el que s’oculta i el que s’exposa, podrem accedir a un imaginari en el qual participen per igual l’èpica dels poemes homèrics i les aerolínies low cost.
En aquest sentit podem afirmar que el transvestisme del relat que observem en els dibuixos del Toni guarda moltes similituds amb els processos de mistificació que afecten la literatura oral: també aquí la composició del relat s’executa mitjançant la memòria com a matèria principal, també aquí assistim a la irrupció de veus afectades, de cossos i gestos exacerbats que reclamen la nostra atenció. En suma, es desplega davant nostre una litúrgia del relat immersiva que sovint exhaureix la capacitat física dels espais en els quals s’exposa, desbordant-los literalment. I no és casual: no és potser la ubiqüitat el poder màgic que anhelen tots els mites?
Ernesto de Martino encetava el prefaci de Sud e magia afirmant que “l’alternativa fra “magia” e “razionalità” è uno dei grandi temi da cui è nata la civilitá moderna”. Amb aquesta sentència l’antropòleg establia una diferència entre el concepte de màgia demoníaca propi de l’edat mitja i una concepció de l’ocult renaixentista, més benèvol, vinculat a la natura i a alguns aspectes del pensament grec arcaic. L’acceptació d’una màgia anàrquica practicada en paral·lel als ritus oficials, perviurà fins ben entrat el segle de les llums, quan la nova burgesia industrial imposarà la seva concepció incrèdula, més racional i pràctica, sobre aquestes tradicions paganes de lliure distribució.
Les Kakanoures i les kitschades sintetitzen aquesta idea apuntada per de Martino. És en l’accepció més quotidiana del mite i en la renovada expressió dels cultes ancestrals on encara podem palpar les guspires d’una civilització que es conta enfilant mitges veritats.
Celebrem plegats els falsos testimonis, l’espectacle és apoteòsic.